Abans de començar, m’agradaria aclarir que les meves paraules són escrites des de la inexperiència, la ignorància i la desconeguda professió de ser mestre. Malgrat dites paraules, no faré passes enrere sinó, cap en davant, fent front als diversos sentiments i pensaments que em provoquen por i incerteses.
El tipus de mestre que vull ser, no es pot encasellar, o no sé posar-li un nom, però sí puc explicar cap a on van dirigides les meves expectatives, raonaments, il·lusions, intencions, etc.
A mi, m'agradaria acompanyar, crec que és el verb perfecte, als nens/es en l'etapa educativa per despertar l'interès pel coneixement de sí mateix, de l'entorn, per a despertar la descoberta del món. I, a la vegada, poder establir el vincle afectiu adient, per afavorir el desenvolupament i el creixement en un ambient segur i harmònic amb les necessitats emocionals, psíquiques i físiques de tothom.
Si més no, potenciar les habilitats personals i del grup mitjançant el diàleg i la conversa, exposant les diferents qüestions, emocions i interessos de cadascú sense prejudicis. Perquè el respecte ha de ser un dels pilars de l'aula, i de l'escola per poder descobrir la riquesa de treballar en grup arribant a fer de la diversitat un privilegi, i no un inconvenient.
Altrament, tenir en compte les necessitats de moviment per al desenvolupament, comporta que el joc pugui ser una de les metodologies més adients per donar resposta.
Però, definir què és un "bon mestre" és molt difícil, ja que és una professió que es mou entre incerteses i, moltes de les decisions poden ser analitzades i discutides des de les diverses perspectives educatives.
En canvi, cal aclarir que, tinc present els requisits i les actituds que mai podrà tenir un professional de magisteri infantil.
En primer lloc, un docent ha d'erradicar la creença que té la veritat absoluta i creure's superior a la resta de persones ja siguin infants, famílies i/o altres companys de professió. A més, ha d'evitar imposar les seves creences, és a dir, adoctrinar als infants mantenint una relació unidireccional cap als alumnes.
En segon lloc, demostrar una desconfiança en les capacitats de cadascú ja que pot provocar un autoconcepte erroni i negatiu a l'infant. I, no pot no tenir la necessitat de sentir-se responsable de cada un dels infants i no ser capaç d'acceptar la diversitat de desenvolupament i ritmes d'aprenentatge.
En tercer lloc, tenir mancança de reflexió i avaluació del procés d'ensenyament-aprenentatge, mostrant poc interès per documentar-se i fonamentar-se. A la vegada, d'estar en desacord amb el treball col·laboratiu i participatiu de les famílies i dels docents, per la creença que és una intromissió i un inconvenient per a la tasca educativa.
I, per acabar si un docent és pessimista a l'hora de veure possibilitats de canvi, de millora per a l'escola, no serà possible adequar el procés a les diferents necessitats generades per les diverses cultures i situacions econòmiques, emocionals i afectives.
Aleshores, els aspectes que mai podré oblidar i deixar de banda, en la ja esmentada professió, per ser un a mestra respectuosa amb les diverses necessitats dels infants mostrant actituds d'escolta i observació, per saber, en qualsevol moment, adequar i captar l'interès i la motivació del procés d'ensenyament-aprenentatge.
Altrament, ser capaç de tenir sentit crític per analitzar el propi treball i dels altres, i per aconseguir un aprenentatge continu, ja que sempre es pot millorar. Estar disposat a treballar en grup, al claustre, dialogant i conversant de manera respectuosa tenim present les diferents aportacions ja que, totes, són acceptables i necessàries per poder donar una resposta de qualitat per part de tota l'escola.
A més a més, un professional ha de saber diagnosticar, prioritzar, avaluar i trobar solucions als problemes, dificultats, i adversitats que sorgeixen a l'escola, en els mestres, a l’aula, i als alumnes. No es pot mostrar una indiferència als problemes, perquè és una actitud que no té cabuda en l'ofici d'educar.
I, aquesta és la meva visió, que no sé si serà certa o si no s'apropa a la realitat, però sé que és la direcció que vull emprendre, ja que és coherent als meus pensaments i sentiments envers la professió.
Per acabar, cal esmentar que el llibre, Va de mestres, ha estat molt interessant, un plaer i de profit per a les meves conclusions i reflexions, anteriorment esmentades, com a futura mestra d'Educació Infantil.
